VIDALICAS
Tolstoi i el meu pare
L'altre
dia me regalaren uns llibres, entre els quals una edició de contes de Tolstoi,
i mirau, hi ha una història que ens contava sovint el meu pare a hora de dinar:
El Zar y la camisa.
León Tolstoi: Sus mejores cuentos. Madrid, 1996
També he trobat versió catalana d'aquest conte a un llibre de Religió de 2n
d'ESO.
2010, any Tolstoi (1828-1910)
Vidàliques I,1
Lisztmania:
Tot va començar perque en Pere Estelrich me convidà al programa 666 de El
Crepuscle (4.1.2011), havíem de parlar del Dimoni i me va suggerir parlar del
Faust de Gounod, això me va fer comprar i rellegir alguna edició de Faust
de Goethe (cosa que vaig fer, però en castellà), llavors vaig passar a la Simfonia
Faust de Liszt, compositor del que ara se celebra el seu bicentenari
(1811-2011), i de pas torn a escoltar el típic CD que tenia abandonat i mig
romput (me va costar 1000 pta) amb peces vocals diverses (Ave Maria, etc), entre
les quals la cèlebre Gretchen amb Spinrade (de Schubert), que ara
resulta, clar, que és un text del Faust de Goethe (és Margarita filant a
la troca), i encara més, avui (després de vint anys) veig que hi ha un número
de Heinric Werner (tranquils, no és conegut en absolut) amb un cor gairebé
infantil (o femení) titulat Heidenröslein, que jo no sabia que era...un
poema també de Goethe, que descriu la violació d’una donzella (Vidàliques
I, 2)
El boli salvador
Conte
de Nadal (Real)
Tothom me demana perquè duc sempre un bolígraf en la butxaca de la camisa.
Aquesta és la història:
En un institut feia un pipí a un baño del primer pis un darrer dia de classe
abans de Nadal, ja sabeu, tallers, gent per tot. Mentre feia pipí algú (no he
sabu mai qui va ser) va tancar amb clau.
Amb el boli i un paper que tenia per sort el vaig fer passar per baix de la
porta i una professora que passava per casualitat (s'havia deixat no sé qué) me
va rescatar.
Un poc més i m'haguessin trobat mort el dia 7 de gener.
Vidàliques I,3 (enviat als meus companys de l'IES S'Arenal)
Avui
faig 47 anys (3.1.2012)
Una de les meves darreres lectures ha estat l'obra de Bartomeu Ferrà Chopin
y George Sand, en una edició esporgada de la Cartoixa de Valldemossa
(1974), sent el llibre de 1930, segons Luis Ripoll.
Chopin va compondre a Mallorca la majoria dels Preludis i va treballar la
Balada n. 2, la Polonesa en do menor op. 40, la Mazurka en mi menor op. 41 n. 2
i va començar el tercer Scherzo op. 39.
Altres lectures sobre el tema:
El episodio mallorquín de Chopin y George Sand / Luis Ripoll, Palma,
1969 (*)
Sucinta historia de la Cartuja de Valldemossa / Luis Ripoll, Analecta
Cartusiana n. 41/4, Palma, 1978
Un hivern a Mallorca / George Sand, Barcelona, 1992
(*) Nota literal escrita a llapis a la darrera plana: Aquest llibre el vaig
comprar dia 5 de juny de 2003 després de dur una catifa a la tintoreria. A la
Rambla em vaig trobar primer n'Aparicio i en Miralles Lefoll. A llibres Fiol em
vaig trobar en Joan Rodagut, company a l'IES S'Arenal, al mateix temps ens
trobàrem n'Eugeni Losada i n'Emilià Páez. Pel carrer dels Oms em vaig topar amb
en Ramon Català i vaig veure d'enfora na Miquela Nadal i de més enfora encara na
Marga Garí. Tot això en només una hora, de set a vuit de l'horabaixa.
(Vidàliques II, 1)
Sempre
hi haurà uns llibres que m'acompanyaran fins a la mort. Els he llegit i
rellegit constantment:
-Niños de todas clases, d'Emilio Gómez de Miguel, de la Biblioteca para
niños Sopena, Barcelona, 1940. Aquest llibre era a ca sa meva tia Dolores. Hi
havia la història de Narcisín, què feia quan s'aixecava, què feia a escola, a
ca seva, etc; també hi havia mals exemples: Vidal era glotón; i el més
impactant, El cieguecito, d'un nin que son pare castiga a fer-li creure
que s'ha quedat cec.
-Cien figuras universales, d'Antonio Onieva, Burgos, 1960, de Moisès a
Planck. Era dels meus germans grans.
-Las 100 más famosas novelas. Seleccionadas por Enrique Sordo, Gassó,
Barcelona, 1961. Podies llegir La Ilíada o la Divina Comedia en
cinc minuts. Era dels meus pares.
-El fascinante mundo de la Biblia, de Selecciones del Reader's Digest,
Madrid, 1963. També dels meus pares. Record un mapa de l'imperi romà en colors
amb el que organitzava campionats de futbol: Hispània contra Thràcia,
Narbonensis contra Assyria, etc, i també voltes ciclistes amb etapes: Tarraco-Valentia,
Valentia-Carthago Nova, etc. El vaig calcar moltes vegades.
-Máquinas en movimiento, del Círculo de Lectores. Hi havia unes
magnífiques il·lustracions d'avions, vaixells i vehicles terrestres per dedins.
Els meus favorits, el Hindemburg i el B-17. Me'l va comanar la meva mare i va
arribar un dia que justament m'havien castigat per jugar amb petards, encara
me'n record, devia ser el 1976.
-Monitor Salvat: me'l vaig llegit sencer als deu anys.
(Vidàliques II,2)
Haciendo
cola en un Mercadona me he acordado de una anécdota que contaba mi padre: un
señor pasaba cada día en bicicleta por la frontera dos sacos de arena, y cada
día los guardias le obligaban a veciar los sacos y luego los tenía que volver a
llenar, así durante años. Y los guardias se reían de este pobre hombre.
Un día un guardia veterano le preguntó, ¿usted qué hace, contrabando de arena?
y él contestó: no, contrabando de bicicletas.
Tal como me lo contó mi padre se lo he contado a una cajera, que me ha dicho de
paso que es de madre holandesa. Le he preguntado cómo se pronuncia Cruyff. Y la
cola se ha puesto nerviosa y me he ido con un carro lleno de leche, cerveza sin
alcohol, sal de lavavajillas y Ajax pino para limpiar la casa. El carro de la
compra pesa ahora la mitad.
(Vidàliques IV, 1)
Can Jordi i el drac del destí
L’altre dia era a Puigpunyent per desfer
el que només Déu pot desfer-ne i vaig demanar on podia berenar. Les al·lotes
(vuelva usted mañana) m’indicaren Can Jordi, i me varen dir, Jordi Vidal, com
vostè. Vaig tenir curiositat i vaig demanar pel tal Jordi Vidal, i com duia
paperassa semblava que s’havia assustat, i tot d’una li vaig dir, no, em dic
Jordi Vidal, quina casualitat, només volia saludar-lo. Ah molt bé, encantat i
me dona la mà. Jo anava amb el meu fillol Gerard.
Quan li deman i què, ho vareu celebrar
l’altre dia?, dilluns passat? Me respon: no perquè la meva filla se va matar un
dia de Sant Jordi en un accident.
En Gerard i jo ens varem quedar callats.
Ja no vaig tenir forces de demanar-li si tenia un nét Jordi. Varem berenar en
silenci i partírem cap a Palma.
(Vidàliques IV, 2)
El Pablo nos miraba
con esa cara que no le ha cambiado en veinte años. Se acercó a nosotros y
preguntó que quién comía pipas en el futbolín. Nadie contestaba, hasta que el
pobre Manel, que llevaba una cáscara pegada en la mejilla, lo negó
rotundamente. El Pablo nos envió a patadas a la calle, y se acabó lo de ir cada
día al Gran Prix a jugar a máquinas durante el recreo.
Ahora hojeo el álbum
Churruca de la temporada sesenta y nueve/setenta y me viene a la mente el
martilleo yuxtapuesto del Luís Sitjar, mientras el Mallorca empata a cero con
el Calvo Sotelo, “hay pipas-cacauet torrat”. Entonces le guiño el ojo a Puig,
ese que en el CIDE no me quiso ni para el banquillo y que los dioses le
enviaron una lluvia torrencial el día que se estrenaba como entrenador de
alevines.
En la calle, después
del corte de duro se iniciaba el ritual de pelar pipas en el banco, al lado del
carrito. Alguno formaba una pasta y lo mezclaba con juanolas chupadas. Otros,
como yo, mucho más gafes, masticábamos una piedra y decíamos, sin necesidad de
matricularnos en ningún doctorado: esto no es una pipa.
(V, 1)